Conclusions

Vaig començar aquest bloc imaginant que aquest seria un quadern de Bitàcola, on poder anotar els aprenentatges que anés realitzant al llarg de tot el curs. En alguns moments he cregut que no l’estava utilitzant correctament, bé perquè no trobava de quins temes escriure, per manca de temps, o bé perquè no estava segura de si allò que escrivia era sobre el que s'havia d'escriure. Ara que estic fent un repàs a totes les entrades que he fet, tant les del Practicum I, com les del Practicum II, m’adono que realment, d'una manera o d'altre, en aquest quadern han quedat recollits la majoria dels aprenentatges d'aquest profitós viatge, que m’ha ajudat a desenvolupar unes competències professionals que no tenia abans de començar, i que a més m’ha ajudat a créixer com a persona.

Des de setembre fins ara, he realitzat les practiques en un centre de psicologia i psicopedagogia; en un inici creia que observaria i col·laboraria en intervencions de nens i nenes amb necessitats educatives especials per tal de millorar les possibilitats d’aprenentatge, o bé que per algun motiu tenen dificultats per seguir les activitats d’ensenyament i aprenentatge que es proposen a la seva escola. És cert que al llarg dels estudis de psicopedagogia hem vist altres àmbits d’aplicació, però sovint queia en l’error de pensar que l’aprenentatge només es troba en un lloc específic, l’escola. Ara, gràcies a Kiona he entès que les persones som aprenents per naturalesa, i que aprenem tot, des d'aprendre a llegir i a escriure, a fer un ball, aprendre a escoltar els altres, però també aprendre a conèixer-se a un mateix.

A més m’he adonat que per aprendre, cal experimentar. A Kiona he pogut experimentar i aprendre gràcies al grup de dones, un grup de creixement personal que m’ha permès d’una banda desenvolupar competències professionals: saber escoltar, reconèixer emocions, gestionar conflictes, empatitzar amb els altres, etc. I m’ha servit per conèixer-me a mi mateixa, conèixer les meves pors, els meus punts forts, els meus punts dèbils, analitzar i resoldre conflictes interns, etc. Arribaraprendre això (encara em queda molt per aprendre) em va permetre descobrir que el concepte de salut va molt més enllà del benestar físic. I això és perquè la persona està integrada per tres dimensions; el nostre benestar dependrà de l’equilibri entre el nostre cos, la nostra ment i les nostres emocions. Si anem al gimnàs, o simplement ens movem al llarg del dia, estem entrenant la nostra dimensió física, si estudiem, o treballem utilitzem la mental, però que ocorre amb la dimensió emocional? No creieu que la tenim oblidada? Segurament aquest fet té a veure amb que tot i que des de l’Antiguitat el humans han tingut present les emocions, no ha estat fins fa dues dècades, gràcies a la invenció de noves tecnologies, com la ressonància magnètica, que han aparegut noves disciplines com la neurociència, i és que fins fa poc, el cervell era un gran desconegut. Ara podem mesurar i demostrar que ocorre al nostre cervell davant de determinats estímuls. També s'ha demostrat que és difícil d'influir en les emocions per mitjà de la raó, sinó que necessitem experimentar per modificar la química del cervell i així influir en les emocions. Si necessitem experimentar per modificar les emocions, i els nens i nenes de forma natural utilitzen el joc, a més de per gaudir, també per expressar-se, per què no utilitzar-lo com a eina edificativa -emocional? A més sovint el rendiment escolar baix o el fracàs escolar està vinculat a conductes (ansietat, pors, dèficit d'atenció). Així que el joc (dimensió física) ens permet d'una banda, desenvolupar competències i habilitats socio- emocionals (dimensió emocional), que alhora ajudaran a millorar la cognició i l'aprenentatge (dimensió mental). L'equilibri entre les tres garantirà el benestar del nen/a.

El projecte que he desenvolupat: ”Programa de desenvolupament socio-emocionals a través del joc des d'un enfocament sistèmic” m'ha permès reconèixer quines dificultats presentaven un grup de nens i nenes, establir relacions entre aquestes dificultats, establir prioritats i determinar quins aspectes cal treballar, dissenyar sessions on els jocs els permetin conèixer-se a ells mateixes, relacionar-se amb els altres i desenvolupar competències socio-emocionals que garanteixin la millora del seu benestar. Segur (poc temps, dificultats d'organització...) no he aconseguit tots els objectius que m'havia proposat quan vaig redactar el projecte, però ara puc dir, a més del comentat en els anteriors paràgrafs, que el joc esdevé una eina en la pràctica psicopedagògica.

Si l'educació emocional i el joc com a eina de desenvolupament de competències socials i emocionals és tan poderosa, per què no estendre el programes d'educació emocional a les escoles? Per què no utilitzar aquestes eines en espais on els nens i nenes passen moltes hores del dia, i així garantir el seu benestar? Crec que encara queda molt camí per fer, però m'agradaria que aquest tipus d'aplicacions, com els blogs,webs.. permetin que els professionals prenguem consciència, compartim i treballem plegats.